Aquesta és una sensació que he experimentat moltes vegades. L’he sentit i visibilitzat, anomenat i mirat aquest pensament de cara per saber quant de benestar o de patiment comportava això en mi.
D’això, em sorgeixen dues reflexions que m’agradaria compartir per veure com et ressonen a tu:
- La sensació constant de pujar muntanyes, marcar-me metes, fixar-me objectius que, quan es compleixen, perden tot el sentit perquè ja m’he posat nous objectius… estar corrent darrere del que no sóc, del que no tinc, sentint una sensació de carència i poca vàlua.
- Tal com anomena Bugui García, la cerca insaciable. Estar constantment obrint capes, buscant noves eines i experiències que em permetin aprendre, adquirir, evolucionar… sense parar-me a connectar amb allò que ja és, amb allò que sí que hi ha internament, amb els recursos de la pròpia saviesa interna. Quan li planto de cara a aquest pensament, m’agrada dir-li que “ja vaig arribar”. Que així, és perfecte tal com és. És suficient. I això em fa espai. M’arrela al present. Em permet ocupar-me (i no preocupar-me).
D’això va el taller “Connecta amb el poder” que es publicarà ben aviat des de La Bombeta, un espai on indagar i sentir el que ja és, però no sempre és visible o conscient. I de com ens relacionem amb això.
i a tu, com t’arriba aquesta frase?
